(Miquel Durán de València)

(Cançons valencianes - 1929)

Sóc jardiner, i el jardí
tinc a vora de la mar ;
tinc milers de roses blanques
i l'amor al meu costat.
L'amor i les meues roses
valen més que terra i mar.

De la llinda del meu hort
he vist l'anhel viatjar :
pels camins els cavallers,
veles blanques per la mar,
i en la púrpura del vent
ells ocells policromats.

Jo ací tinc tot quant desitje
i adalerar-me no em cal :
dolç amor i roses belles,
vent de joia, santa pau,
una font que mai s'estronca
i una llenca de cel blau.

Vingué un dia un foraster,
cavaller en son cavall :
- Jardiner, cull-me una rosa.
- Pren un pom i passa avant.
Són les roses del meu hort
per qui les sap estimar.
- Jardiner, que feliç vius !
- Foraster, l'amor em val.
- Déu te guarde, jardiner.
- Ell te lliure de tot mal.

Temps després, al meu jardí
el foraster va tornar:
-Jardiner, les teves roses
el cor m'han embriagat.
Vull la rosa de l'amor !
- Foraster, passa de llarg.
per emportar-te eixa rosa
ans m'hauries de matar.
- Jardiner, ta joia enveje.
- Foraster, el cor em val.
- Tornaré en la fosca nit.
- Desvetllat em trobarás.
- Adéu, jardiner feliç !
- Adéu foraster malvat !

L'endemà estava el jardí
trist i silenciós com mai :
duia la rosa dels vents
una cançó que era un plany ;
no xiclaven els ocells,
la font s'havia estroncat
i totes les roses blanques
eren tenyides de sang.

 ~